He recercat informació sobre els mitjans de comunicació en valencià/català. He trobat en la pàgina web de Viquipèdia (http://ca.wikipedia.org/wiki/Categoria:Mitjans_de_comunicaci%C3%B3_del_Pa%C3%ADs_Valenci%C3%A0_en_catal%C3%A0) informació sobre la premsa del País Valencià en català on destaca La traca i Avant encara que també trobem bifurcacions entre premsa històrica i revistes del País Valencià.
Quant a premsa històrica trobem L'Avanç i la web L'Informatiu.com . I pel que respecta a revistes he trobat algunescom Barcella: revista d'informació general, Camacuc, El Penjoll, Art de paraula, El Temps, l'Aljamia, La Cabota, Lletraferit, Pàtria Nova, Pensat i fet, Saó i Mètode (revista).
Pel que fa a la televisió trobem dos programes de televisió en valencià Canal Nou Internacional i Nou Dos, Nou HD, Nou Televisió i Nou 24.
A més, m'ha paregut interessant incloure aquesta ampliació de la teoria donada a classe on s'explica amb més detall allò que va ocòrrer amb els mitjans de comunicació en la història.
El català en els mitjans de comunicació
Segle XX dC - s. XXI dC
Amb la Guerra Civil van desaparèixer molts mitjans de comunicació catalans. Aquest ric entramat no es va poder recuperar amb la Transició i avui dia l’impacte és força irregular. Destaca, però, l’espectacular progressió de la llengua catalana en l’àmbit digital.
Amb l’avenç de les tropes franquistes –el 1936 van ocupar les Illes Balears, el 1938 Lleida i el 1939 la resta del Principat– es va truncar el procés de normalització i democratització cultural. La Guerra Civil va tenir greus conseqüències per a la cultura del país. El primer que feien les tropes rebels, quan irrompien a una ciutat, era cremar o convertir en pasta de paper els llibres en català de les biblioteques privades i dels editors comercials.
Amb l’avenç de les tropes franquistes –el 1936 van ocupar les Illes Balears, el 1938 Lleida i el 1939 la resta del Principat– es va truncar el procés de normalització i democratització cultural. La Guerra Civil va tenir greus conseqüències per a la cultura del país. El primer que feien les tropes rebels, quan irrompien a una ciutat, era cremar o convertir en pasta de paper els llibres en català de les biblioteques privades i dels editors comercials.
Aquest va ser el cas de la biblioteca de Pompeu Fabra. En altres ocasions, com va succeir amb la biblioteca de Joaquim Xirau, ocupaven l’habitatge i dispersaven els llibres. I, finalment, com li va ocórrer a Antoni Rovira i Virgili, decomissaven i traslladaven tots els documents i obres a Salamanca. Era, doncs, un odi general vers la diferència i l’objectiu era destruir el sistema de comunicació català. Així, el diari ‘La Publicitat’ va ser bombardejat i ‘La Humanitat’ saquejada pels guanyadors –com tots els diaris–. ‘La Veu de Catalunya’ va ser intervingut pels anarquistes.
Amb aquesta anul·lació sistemàtica de la comunicació, els franquistes van aconseguir que el català fos gairebé invisible durant prop de mig segle. Després, una Transició extremament cautelosa tampoc va solucionar dècades de silenci. Si no hagués estat per la persecució i destrucció, avui, la desapareguda empresa editora de ‘La Veu de Catalunya’ seria, en proporció, com la de l’‘ABC’. La de ‘La Humanitat’ seria com ‘El País’. Els anys de llibertat de la Transició, doncs, no van poder reconstruir el mercat, ni la indústria ni els mitjans.
Abans de la Guerra Civil, a Catalunya existia un sistema de comunicació molt variat i complet: diaris locals i generals, especialitzats i generalistes, revistes amb gran presència al quiosc i a la societat, col·leccions de novel·la popular i anuaris de tot tipus. El català era la llengua de comunicació imprescindible per a qualsevol persona mitjanament culta. Hi havia revistes infantils d’èxit, com ‘En Patufet’, d’adults, com ‘Papitu’, humorístiques, com ‘La Campana de Gràcia’ o ‘El Be Negre’, culturals, com ‘Mirador’ o ‘Revista de Catalunya’, i cosmopolites, com ‘D’Ací i d’Allà’. En definitiva, hi havia publicacions heterogènies per a tot tipus de públic.
Amb aquesta anul·lació sistemàtica de la comunicació, els franquistes van aconseguir que el català fos gairebé invisible durant prop de mig segle. Després, una Transició extremament cautelosa tampoc va solucionar dècades de silenci. Si no hagués estat per la persecució i destrucció, avui, la desapareguda empresa editora de ‘La Veu de Catalunya’ seria, en proporció, com la de l’‘ABC’. La de ‘La Humanitat’ seria com ‘El País’. Els anys de llibertat de la Transició, doncs, no van poder reconstruir el mercat, ni la indústria ni els mitjans.
Abans de la Guerra Civil, a Catalunya existia un sistema de comunicació molt variat i complet: diaris locals i generals, especialitzats i generalistes, revistes amb gran presència al quiosc i a la societat, col·leccions de novel·la popular i anuaris de tot tipus. El català era la llengua de comunicació imprescindible per a qualsevol persona mitjanament culta. Hi havia revistes infantils d’èxit, com ‘En Patufet’, d’adults, com ‘Papitu’, humorístiques, com ‘La Campana de Gràcia’ o ‘El Be Negre’, culturals, com ‘Mirador’ o ‘Revista de Catalunya’, i cosmopolites, com ‘D’Ací i d’Allà’. En definitiva, hi havia publicacions heterogènies per a tot tipus de públic.
La dura repressió i la destrucció de mercat expliquen per què la indústria periodística de masses en català no va poder quallar. Ni tan sols quan hi ha hagut iniciatives que han tingut èxit pel que fa a la qualitat, al públic i, fins i tot, comercialment, com la cançó, no hi ha hagut un arrelament perquè el sistema comunicatiu global era en castellà i aquesta ha estat la llengua vehicular. El mateix ha succeït amb el teatre més popular, des del cabaret fins a la comèdia, passant pel circ. S’ha utilitzat sempre el castellà i el català s’ha destinat al teatre culte, amb molt d’èxit, per cert, o el popular que emana de la base i que no té empreses intermediàries, com és el cas d’‘Els Pastorets’. Així doncs, el gust, el mercat i la sensibilitat s’han educat en castellà. A consolidar aquesta situació hi han contribuït des de les cançons de festa major fins a la publicitat comercial. A més, en molts àmbits comunicatius, com les revistes del cor o els diaris gratuïts, s’ha considerat que el català era un obstacle, comercial i operatiu, i per tant no ha arribat la normalització. Aquesta, en general, tan sols ha estat possible a través d’accions institucionals o amb l’esforç popular, que no ha defallit amb el pas del temps.
Exemples d’aquest esforç popular serien ‘Cultura’, ‘El Pati de Valls’, ‘Hora Nova’ o ‘L’Empordà de Figueres’, publicacions populars, democràtiques, útils i de qualitat informativa. L’èxit acompanya tant ‘Regió 7’ com ‘El 9 Nou’ o ‘El Punt’. Una premsa que passa dels vuit-cents mil lectors segons la quarta onada del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura. Hi ha altres iniciatives d’èxit com ‘Presència’, encartada en setmanaris i diaris en diumenge, el ‘Balears’ a les Illes o ‘El Punt’ al Principat. Cal afegir-hi les revistes gratuïtes, gairebé una per ciutat, les culturals, associatives, literàries, acadèmiques, religioses i polítiques, amb predomini del català. Tot sense oblidar la premsa institucional, des de la veterana mensual ‘Revista de Girona’ fins a l’estol de les tècniques del Govern, alguna de les quals és de distribució massiva i arriba als centenars de milers de tiratge, passant per la de grups o entitats privades, com la del RACC, la de Caprabo o la del Barça, amb tiratges que superen els cent mil exemplars.
En canvi, la premsa diària gratuïta de Barcelona és en castellà, amb una minsa presència del català. També és en castellà la premsa diària esportiva i econòmica, tret del suplement d’‘El Punt’. La premsa diària, de la qual ‘La Vanguardia’ i ‘El Periódico’ s’enduen la part principal, amb dos-cents mil exemplars cadascun, té presència del català gràcies a edicions pròpies, com ‘Avui’, ‘El Punt’ i ‘Diari de Girona’, o dobles edicions, com ‘El Periódico’ i ‘Segre’. La premsa d’àmbit general, tret d’excepcions com ‘Catalunya Cristiana’, ‘Cuina’, ‘El Temps’, ‘Sapiens’ o ‘L’Avenç’, s’ha d’adquirir per subscripció o en distribució reduïda: ‘Revista de Catalunya’, ‘Cavall Fort’ i ‘Directa’.
Exemples d’aquest esforç popular serien ‘Cultura’, ‘El Pati de Valls’, ‘Hora Nova’ o ‘L’Empordà de Figueres’, publicacions populars, democràtiques, útils i de qualitat informativa. L’èxit acompanya tant ‘Regió 7’ com ‘El 9 Nou’ o ‘El Punt’. Una premsa que passa dels vuit-cents mil lectors segons la quarta onada del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura. Hi ha altres iniciatives d’èxit com ‘Presència’, encartada en setmanaris i diaris en diumenge, el ‘Balears’ a les Illes o ‘El Punt’ al Principat. Cal afegir-hi les revistes gratuïtes, gairebé una per ciutat, les culturals, associatives, literàries, acadèmiques, religioses i polítiques, amb predomini del català. Tot sense oblidar la premsa institucional, des de la veterana mensual ‘Revista de Girona’ fins a l’estol de les tècniques del Govern, alguna de les quals és de distribució massiva i arriba als centenars de milers de tiratge, passant per la de grups o entitats privades, com la del RACC, la de Caprabo o la del Barça, amb tiratges que superen els cent mil exemplars.
En canvi, la premsa diària gratuïta de Barcelona és en castellà, amb una minsa presència del català. També és en castellà la premsa diària esportiva i econòmica, tret del suplement d’‘El Punt’. La premsa diària, de la qual ‘La Vanguardia’ i ‘El Periódico’ s’enduen la part principal, amb dos-cents mil exemplars cadascun, té presència del català gràcies a edicions pròpies, com ‘Avui’, ‘El Punt’ i ‘Diari de Girona’, o dobles edicions, com ‘El Periódico’ i ‘Segre’. La premsa d’àmbit general, tret d’excepcions com ‘Catalunya Cristiana’, ‘Cuina’, ‘El Temps’, ‘Sapiens’ o ‘L’Avenç’, s’ha d’adquirir per subscripció o en distribució reduïda: ‘Revista de Catalunya’, ‘Cavall Fort’ i ‘Directa’.
En l’àmbit digital, la progressió de la llengua catalana ha estat espectacular: hi ha desenes de diaris i centenars de revistes i butlletins, amb debats i opinions vives. N’hi ha de tendències dispars, com ‘Tribuna catalana’, ‘E-notícies’ o ‘El Singular Digital’, per citar alguns exemples, que evidencien la força de la societat catalana, que tria quan pot i des de la base el català, com ha succeït també amb la premsa local. L’impuls del català a Internet és evident amb el nombre de webs, consultes, ús i grans obres, com l’‘Enciclopèdia’ o el diccionari Moll. En canvi, a les noves tecnologies, com són els jocs, els programes o les preinstal·lacions, la presència del català és minsa i no guarda relació amb el nombre de parlants. Només l’acció decidida institucional de grans usuaris com Generalitat, ajuntaments, universitats i caixes té una certa incidència en els fabricants i distribuïdors a l’hora d’utilitzar el català.
No va ser fins al 1984, és a dir, uns deu anys després de la mort del dictador, que el català va ser present als mitjans audiovisuals amb el naixement de TV3. Amb anterioritat hi va haver algunes emissions, escasses en quantitat i en horaris maldestres, tot i que algunes de força qualitat a TVE. La presència de canals públics (TV3, 33, K3, 300, TVC i 3/24), amb la intermitència dels locals i privats, que alternen sovint el castellà, més la recepció del canal TV-IB3 de les Illes al Principat, ha enriquit la presència del català a les ones. El fet que s’emeti en català, tot i les crítiques de diferents sectors, tant dels que la voldrien més identitària com d’altres que aspiren que el català sigui residual o ‘antropològic’, ha estat l’esdeveniment comunicatiu més rellevant del 1939 ençà pel nombre de receptors.
El Canal 9 valencià té una programació on predomina el castellà. Als canals locals els horaris diürns són plens d’informacions i programació pròpia mentre que als nocturns predomina la cessió a tercers –tarots i similars– amb abundància de castellà i una marginació del català. Tampoc al cinema o al teatre musical hi ha oferta, tot i que, quan n’hi ha, la resposta del públic no es fa esperar, sempre que el nombre de còpies i sales sigui l’adequat. A la ràdio s’ha consolidat la llengua en emissores especialitzades, com Ràdio Estel o Ràdio Barça; generalistes, com Cat Ràdio o COM Ràdio; musicals, com Flaixbac o altres; diverses de la Corporació Catalana i, fins i tot, emissores en entorns difícils com Ràdio Arrels a la Catalunya del Nord.
En conjunt, doncs, els mitjans de comunicació en català tenen un impacte irregular, motivat per la història i la manca de recursos. Malgrat tot, l’augment constant de catalanoparlants és tot un estímul per a la vitalitat d’aquests mitjans.
No va ser fins al 1984, és a dir, uns deu anys després de la mort del dictador, que el català va ser present als mitjans audiovisuals amb el naixement de TV3. Amb anterioritat hi va haver algunes emissions, escasses en quantitat i en horaris maldestres, tot i que algunes de força qualitat a TVE. La presència de canals públics (TV3, 33, K3, 300, TVC i 3/24), amb la intermitència dels locals i privats, que alternen sovint el castellà, més la recepció del canal TV-IB3 de les Illes al Principat, ha enriquit la presència del català a les ones. El fet que s’emeti en català, tot i les crítiques de diferents sectors, tant dels que la voldrien més identitària com d’altres que aspiren que el català sigui residual o ‘antropològic’, ha estat l’esdeveniment comunicatiu més rellevant del 1939 ençà pel nombre de receptors.
El Canal 9 valencià té una programació on predomina el castellà. Als canals locals els horaris diürns són plens d’informacions i programació pròpia mentre que als nocturns predomina la cessió a tercers –tarots i similars– amb abundància de castellà i una marginació del català. Tampoc al cinema o al teatre musical hi ha oferta, tot i que, quan n’hi ha, la resposta del públic no es fa esperar, sempre que el nombre de còpies i sales sigui l’adequat. A la ràdio s’ha consolidat la llengua en emissores especialitzades, com Ràdio Estel o Ràdio Barça; generalistes, com Cat Ràdio o COM Ràdio; musicals, com Flaixbac o altres; diverses de la Corporació Catalana i, fins i tot, emissores en entorns difícils com Ràdio Arrels a la Catalunya del Nord.
En conjunt, doncs, els mitjans de comunicació en català tenen un impacte irregular, motivat per la història i la manca de recursos. Malgrat tot, l’augment constant de catalanoparlants és tot un estímul per a la vitalitat d’aquests mitjans.
No hay comentarios:
Publicar un comentario